divendres, 27 de maig de 2016

La vida sense la Sara Amat

PUIG, Pep. Editorial Proa, Barcelona, 2016.


La vida sense la Sara Amat relata la fi de la infància i el pas a l’adolescència d’un parell de xiquets en un petit poble, Ullastrell. Els canvis decisius d’aquest procés es produeixen en pocs dies (10 dies i 11 nits de principi de setembre) que representaran una vida sencera per a Pep, el protagonista, que tan sols té 11 anys.

Sara és una xicona de 12 molt intel·ligent. Pep està enamorat profundament de la seua amiga, però ella sembla ja molt lluny d’ell i de la seua colla d’amics. Sara és tan intel·ligent que li resulta molt difícil adaptar-se a un poble amb poques perspectives com Ullastrell: «a un poble de tontos, vull dir; i aquí, encara que jo no era del poble, també m’hi compto. I com més gran es feia, pitjor. Ella seguia sortint a jugar amb nosaltres, però quasi a la força, com per la inèrcia de tots aquells anys que ho havia fet.»

La Sara desapareix un capvespre del 3 de setembre mentre juga amb la seua colla a «cuca amagar» (a fet i amagar). Tot el poble la cerca, inclosos els xiquets, però no la troben. Quan Pep torna aquella nit a ca la seua àvia, amb qui passa l'estiu, descobreix que Sara s’ha amagat a la seua habitació. La convivència amb ella en un espai tan reduït aquests 10 dies l’ajudarà a deixar la infància, a traspassar la porta de l’adolescència, que Sara ja va creuar fa temps, i a descobrir que els adults tenen grans secrets. Diu Pep: «Esclar que s’havien de tenir unes bones espatlles per aguantar segons quines penes (...) ¿Era aquest, se’m va acudir, el veritable secret de les persones grans: la pena que duien totes a sobre?»

Teniu la ressenya completa en:  http://blogdelcal.blogspot.com.es/search/label/PUIG%20Pep

La història immortal

DINESEN, Isak , Viena Edicions, 125 p., 16,50 €


Karen Blixen és el nom real d’Isak Dinesen. Va viure entre 1885 i 1962. Per la temàtica de la seua obra, podem dir que va ser una romàntica tardana. Aquest volum recull, sota el títol general de dalt, dos contes publicats l’any 1958. Com diu Vargas Llosa en l’article «Los cuentos de la baronesa», un estudi magnífic inclòs en un llibre també fantàstic titulat La verdad de las mentiras (Alfaguara, 2002): «Lo curioso es que la obra de esta escritora de imaginación tan libre (...) surgiera en los años treinta, cuando la narrativa occidental giraba maniáticamente en torno a las descripciones realistas: problemas políticos, asuntos sociales, estudios psicológicos, cuadros costumbristas». Afegeix també que no va assistir mai a escola amb altres xiquets, va ser educada a casa per institutrius de gran cultura. Potser aquest desconeixement del món real va contribuir a allunyar-la dels temes propis de l’època.

Es tracta de relats bonics i entretinguts, misteriosos de vegades. Semblen extrets del seu amagatall en alguna prestatgeria fosca que ningú no revisava feia molt de temps. En el primer, som a la fi del segle xix, el senyor Clay, un comerciant de Canton vell i adinerat, es creu tan poderós que vol jugar a Déu i intenta convertir en realitat una llegenda que vaga entre els mariners des de fa dècades: un home ric no podia tenir fills amb la seua dona; una nit, desesperat, se’n va anar al port amb el seu carruatge i demanà al primer mariner d’aspecte fort que va veure si volia passar la nit amb la seua esposa a canvi de 5 guinees; l’home acceptà. La posada en escena de la recreació d’aquests fets sacsejarà per sempre moltes vides tranquil•les. En el segon, «L’anell», ens ofereix dues versions ben distintes de l’amor: el sentiment estable i assossegat, i la passió convulsa.

Teniu la ressenya completa en: http://blogdelcal.blogspot.com.es/2011/02/la-historia-inmortal.html

dijous, 5 de maig de 2016

Les petites virtuts

GINZBURG, Natalia, Ed. Ático de los Libros, 192 p. Traducció d'Elena Rodríguez, 15 €


En els últims anys s'han traduït al català algunes de les obres de la Ginzburg, nascuda el 1916 a Palerm. El 2008 Proa va publicar Estimat Michele, i el 2015 Ático va presentar aquest volum de què parlem. Personalment reconec que vaig cercar aquest llibret arrossegat per una ressenya apassionada, com totes les d'Eva Piquer, en l'"Ara Llegim", el suplement de literatura del dissabte del diari Ara.

En realitat, era Levi el cognom familiar de Natalia. L'altre, Ginzburg, el va prendre del seu primer marit, Leo G., militant antifeixista molt compromès i d'origen jueu, com ella. El 1934 va publicar la seua primera narració, però la presencia alemanya a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial va condicionar molt la seua vida, com veiem en algun dels relats, per exemple "Hivern als Abruços", en què retrata el període de tres anys que van passar la parella i els fills confinats en semillibertat en un poblet d'aquesta regió del nord, ja que el règim considerava molt perillós Leo Ginzburg.


Crec que aquesta n'és una de les millors narracions. Hi podem constatar com és de fràgil la felicitat. L'escriptora ens descriu amb lirisme la ceguesa davant aquests mesos únics, que sols reconeix com a meravellosos quan evoca aquells dies humils perduts per sempre. És un relat tan ben escrit i tan intens que l'he llegit tres vegades i el llegiria encara un parell de vegades més.

En realitat, el volum és una recopilació de textos de no-ficció publicats en diversos moments de la seua carrera, entre 1944 i 1946. La primera part recull els que són de caire més narratiu i autobiogràfic, i la segona, els que cerquen més l'assaig, tot i que contenen també elements de la narració.

Teniu la resta de la ressenya en: http://blogdelcal.blogspot.com.es/search/label/GINZBURG%20Natalia