dimarts, 26 de juliol de 2016

El pes de la papallona / Il peso della farfalla

DE LUCA, ERRI. Ed. Bromera, 2011, 72 pàg., 13,50 €.
Traducció d’Anna Casassas
Em va captivar la prosa tallada i poètica de De Luca quan vaig llegir El dia abans de la felicitat. Era inevitable seguir-lo i ara he continuat amb El pes..., una obra de format bastant diferent, una novel·la curta en forma de faula moral, amb molts elements simbòlics. Això sí, la frase breu i les imatges pròpies de la poesia continuen marcant el seu discurs.
«Havia vist isards saltar estimballs sense deixar de córrer, l'un darrere de l'altre (...) per volar d'una vora a l'altra. El seu salt era un sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit».
La trama narrativa és prima, neta: s'acosta la fi del regnat del rei dels isards, un exemplar mot poderós que ha dominat els cims durant anys; però també arriba el final per al caçador que va matar sa mare, un home esquerp, solitari, que té una certa por de les dones, un home que coneix la muntanya com el seu cos. Assistirem al duel entre els dos mascles alfa en l'ambient d'alta muntanya dels Alps. La natura verge és un personatge més que es fon quan hi ha tempesta, amb el vent i l’isard, com ens mostra en aquesta nova imatge:
«Al rei li agradava quan la muntanya s’abraça ben fort al temporal i el vent. (...) El rei s’estava al ras fins a l’últim ruixat. (...) El rei dels isards anava vestit de vent».
Si amb tot això no n'hi havia ja prou, a més a més De Luca ens atrapa des del primer paràgraf amb la narració d’una mort impactant.

Teniu la ressenya completa en:

 

dimarts, 5 de juliol de 2016

L'amor de la meva vida de moment

Pep Puig. Editorial Proa, Barcelona, 2016.
Fa uns quants mesos vaig llegir la ressenya de L’amor de la meva vida en el diari Ara, i em vaig guardar el nom de Pep Puig en un raconet entre la memòria i la desmemòria. Després, un dia em va tornar de colp i buscant-ne informació en Internet vaig trobar el primer conte del volum en el web de L’Altra Editorial. L’oferien com a tast. Em va corprendre aquesta història plena del sol dels estius de la infantesa. La narració enfronta brutalment el món dels xiquets amb el dels adults i, sobretot, la dualitat amor platònic / amor físic.
La temàtica es repeteix cap a la meitat del llibre en el conte “Tiet-Pare”: el xiquet, cap al final de la infància, descobreix les vastes zones d’ombra dels grans, els elements que amaguen tot el temps en el joc social, i, en especial, el sexe. També el conte “Pluja” examina un altre tema silenciat: la caducitat de l’amor entre els adults. Totes dues revelacions marcaran ben fondament el protagonista: de colp, el faran fora del paradís de la infantesa per sempre.
«Però aquell matís de l’amor –fet de xiscles i esgarips- em superava completament. Així doncs, ¿era això, en veritat, l’amor entre un home i una dona: fer-se mal d’aquella manera?» (p. 86 i 87)
«Clara Bou» és una peça clau en l'obra de Puig, una obsessió. Recull la desaparició d’una preadolescent en un poblet, Ullastrell, mentre juga amb els amics a fet i amagar. És tan fonamental perquè és el germen de la novel·la La vida sense la Sara Amat i del conte llarg «L’amor de la meva vida de moment».
En teniu la ressenya completa en:
http://blogdelcal.blogspot.com.es/2016/07/lamor-de-la-meva-vida-de-moment.html
 

divendres, 27 de maig de 2016

La vida sense la Sara Amat

PUIG, Pep. Editorial Proa, Barcelona, 2016.


La vida sense la Sara Amat relata la fi de la infància i el pas a l’adolescència d’un parell de xiquets en un petit poble, Ullastrell. Els canvis decisius d’aquest procés es produeixen en pocs dies (10 dies i 11 nits de principi de setembre) que representaran una vida sencera per a Pep, el protagonista, que tan sols té 11 anys.

Sara és una xicona de 12 molt intel·ligent. Pep està enamorat profundament de la seua amiga, però ella sembla ja molt lluny d’ell i de la seua colla d’amics. Sara és tan intel·ligent que li resulta molt difícil adaptar-se a un poble amb poques perspectives com Ullastrell: «a un poble de tontos, vull dir; i aquí, encara que jo no era del poble, també m’hi compto. I com més gran es feia, pitjor. Ella seguia sortint a jugar amb nosaltres, però quasi a la força, com per la inèrcia de tots aquells anys que ho havia fet.»

La Sara desapareix un capvespre del 3 de setembre mentre juga amb la seua colla a «cuca amagar» (a fet i amagar). Tot el poble la cerca, inclosos els xiquets, però no la troben. Quan Pep torna aquella nit a ca la seua àvia, amb qui passa l'estiu, descobreix que Sara s’ha amagat a la seua habitació. La convivència amb ella en un espai tan reduït aquests 10 dies l’ajudarà a deixar la infància, a traspassar la porta de l’adolescència, que Sara ja va creuar fa temps, i a descobrir que els adults tenen grans secrets. Diu Pep: «Esclar que s’havien de tenir unes bones espatlles per aguantar segons quines penes (...) ¿Era aquest, se’m va acudir, el veritable secret de les persones grans: la pena que duien totes a sobre?»

Teniu la ressenya completa en:  http://blogdelcal.blogspot.com.es/search/label/PUIG%20Pep

La història immortal

DINESEN, Isak , Viena Edicions, 125 p., 16,50 €


Karen Blixen és el nom real d’Isak Dinesen. Va viure entre 1885 i 1962. Per la temàtica de la seua obra, podem dir que va ser una romàntica tardana. Aquest volum recull, sota el títol general de dalt, dos contes publicats l’any 1958. Com diu Vargas Llosa en l’article «Los cuentos de la baronesa», un estudi magnífic inclòs en un llibre també fantàstic titulat La verdad de las mentiras (Alfaguara, 2002): «Lo curioso es que la obra de esta escritora de imaginación tan libre (...) surgiera en los años treinta, cuando la narrativa occidental giraba maniáticamente en torno a las descripciones realistas: problemas políticos, asuntos sociales, estudios psicológicos, cuadros costumbristas». Afegeix també que no va assistir mai a escola amb altres xiquets, va ser educada a casa per institutrius de gran cultura. Potser aquest desconeixement del món real va contribuir a allunyar-la dels temes propis de l’època.

Es tracta de relats bonics i entretinguts, misteriosos de vegades. Semblen extrets del seu amagatall en alguna prestatgeria fosca que ningú no revisava feia molt de temps. En el primer, som a la fi del segle xix, el senyor Clay, un comerciant de Canton vell i adinerat, es creu tan poderós que vol jugar a Déu i intenta convertir en realitat una llegenda que vaga entre els mariners des de fa dècades: un home ric no podia tenir fills amb la seua dona; una nit, desesperat, se’n va anar al port amb el seu carruatge i demanà al primer mariner d’aspecte fort que va veure si volia passar la nit amb la seua esposa a canvi de 5 guinees; l’home acceptà. La posada en escena de la recreació d’aquests fets sacsejarà per sempre moltes vides tranquil•les. En el segon, «L’anell», ens ofereix dues versions ben distintes de l’amor: el sentiment estable i assossegat, i la passió convulsa.

Teniu la ressenya completa en: http://blogdelcal.blogspot.com.es/2011/02/la-historia-inmortal.html

dijous, 5 de maig de 2016

Les petites virtuts

GINZBURG, Natalia, Ed. Ático de los Libros, 192 p. Traducció d'Elena Rodríguez, 15 €


En els últims anys s'han traduït al català algunes de les obres de la Ginzburg, nascuda el 1916 a Palerm. El 2008 Proa va publicar Estimat Michele, i el 2015 Ático va presentar aquest volum de què parlem. Personalment reconec que vaig cercar aquest llibret arrossegat per una ressenya apassionada, com totes les d'Eva Piquer, en l'"Ara Llegim", el suplement de literatura del dissabte del diari Ara.

En realitat, era Levi el cognom familiar de Natalia. L'altre, Ginzburg, el va prendre del seu primer marit, Leo G., militant antifeixista molt compromès i d'origen jueu, com ella. El 1934 va publicar la seua primera narració, però la presencia alemanya a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial va condicionar molt la seua vida, com veiem en algun dels relats, per exemple "Hivern als Abruços", en què retrata el període de tres anys que van passar la parella i els fills confinats en semillibertat en un poblet d'aquesta regió del nord, ja que el règim considerava molt perillós Leo Ginzburg.


Crec que aquesta n'és una de les millors narracions. Hi podem constatar com és de fràgil la felicitat. L'escriptora ens descriu amb lirisme la ceguesa davant aquests mesos únics, que sols reconeix com a meravellosos quan evoca aquells dies humils perduts per sempre. És un relat tan ben escrit i tan intens que l'he llegit tres vegades i el llegiria encara un parell de vegades més.

En realitat, el volum és una recopilació de textos de no-ficció publicats en diversos moments de la seua carrera, entre 1944 i 1946. La primera part recull els que són de caire més narratiu i autobiogràfic, i la segona, els que cerquen més l'assaig, tot i que contenen també elements de la narració.

Teniu la resta de la ressenya en: http://blogdelcal.blogspot.com.es/search/label/GINZBURG%20Natalia

dimarts, 4 de novembre de 2014

Enterraments lleugers

XIRINACS, Olga. Edicions 62, Barcelona, 1991, 170 pàg.





Escrita des de la sensibilitat i des del coneixement de les arts ­­­­la música, la pintura, la literatura i el cinema, Enterrament lleugers és una novel·la d’atmosfera que amaga secrets. Elaborada amb delicadesa, és un territori dens en què cal penetrar a poc a poc, un relat contraindicat per als impacients, ja que la trama, lleu, avança lentament, al ritme pausat de l’evolució d’Adriana, la protagonista.

L’obra ens relata com aquesta xicota, una jove bella i intel·ligent que té el projecte d’escriure una novel·la sobre el gravador venecià del XVII Piranesi, rep en herència els béns de la seua tia Laura, que inclouen la gran casa amb jardí on vivia. L’habitatge disposa de personal de servei i d’una biblioteca fascinant. Adriana, atreta pel lloc, decideix quedar-s’hi a viure. La narració és l’intent de la noia de fer seua la residència de mica en mica. La casa, al seu torn, també influirà sobre la vida de la jove, i la transformarà a pleret (p.103),fins a alterar les seues relacions.

Malgrat que hi ha altres personatges, com ara Llorenç, el jardiner; les criades Dora i Salva, i Ramona, que dirigeix el servei, el coprotagonisme en el text és per a la mansió, per als espais que la constitueixen. De fet, els personatges esmentats en formen part i hi tenen un lligam molt íntim. Fins i tot els personatges externs a l’edifici, com el professor Maurici Vidal o el veí artista Rafael Isern, mostren un interès especial vers aquests murs.

Hi ha un fragment que defineix amb precisió la figura d’Adriana i l'esperit de la novel·la. «Adriana pensà que no desitjava una altra cosa que els llibres, el silenci i alguna companyia ocasional amb qui compartir els moments interessants o especials que la vida, a vegades, oferia. Era poca cosa, però molt sovint impossible d’aconseguir, n’estava ben segura.»



Deia a l’inici que hi ha en el text moltes referències artístiques: referències al cinema (Wender, Bela Lugosi, Woody Allen, La legió del homes sense ànima...), a la pintura i als gravats (Gainsborough, Tamara de Lampick o Piranesi), o a la música (Brasens), i, per descomptat, a la literatura, tant a la gòtica (El golem, Després del cos, Les invasions letals) com a la general (Ramsay, Aretino, Andersen, Mallarmé, Baudelaire o Rilke). Així, diu, per exemple: «Recordà la llum groga, suau, i a sota Laura, il·luminada com un retrat de Gainsborough.» (p. 12)

                           (Dalt, retrat de Gainsborough. Ací, gravat de Piranesi.)

Parlem, doncs, d’una novel·la tranquil·la, agradable, per a assaborir-la a glops acompanyada d’un te en una vesprada de la tardor, una història que tafaneja entre prestatgeries de llibres gòtics oblidats i que acaba impregnant-se profundament d’aquesta atmosfera gòtica, un dels elements fonamentals del text. Cal recordar també, com a anècdota, que guanyà el Premi Sant Joan 1990.

Finalment, una altra frase que em va colpir: «Ara lamentava no saber-ne més coses, però abans el tema no li havia interessat, i quan Adriana va arribar a la casa, Laura es moria. Sempre, qui es queda, té la recança de no haver atès prou, d’ignorar el món interior del que marxa.»

Tinc ara a la prestatgeria esperant-me Sense malícia, també de Xirinacs, mentre acabe la lectura actual —Camilla Lackberg, Els crits del passat— i, de vegades, el mire amb impaciència perquè la Lackberg és una altra cosa.




(The Two Girlfriends, 1930, de Tamara de Lampick.)