dimarts, 4 de novembre de 2014

Enterraments lleugers

XIRINACS, Olga. Edicions 62, Barcelona, 1991, 170 pàg.





Escrita des de la sensibilitat i des del coneixement de les arts ­­­­la música, la pintura, la literatura i el cinema, Enterrament lleugers és una novel·la d’atmosfera que amaga secrets. Elaborada amb delicadesa, és un territori dens en què cal penetrar a poc a poc, un relat contraindicat per als impacients, ja que la trama, lleu, avança lentament, al ritme pausat de l’evolució d’Adriana, la protagonista.

L’obra ens relata com aquesta xicota, una jove bella i intel·ligent que té el projecte d’escriure una novel·la sobre el gravador venecià del XVII Piranesi, rep en herència els béns de la seua tia Laura, que inclouen la gran casa amb jardí on vivia. L’habitatge disposa de personal de servei i d’una biblioteca fascinant. Adriana, atreta pel lloc, decideix quedar-s’hi a viure. La narració és l’intent de la noia de fer seua la residència de mica en mica. La casa, al seu torn, també influirà sobre la vida de la jove, i la transformarà a pleret (p.103),fins a alterar les seues relacions.

Malgrat que hi ha altres personatges, com ara Llorenç, el jardiner; les criades Dora i Salva, i Ramona, que dirigeix el servei, el coprotagonisme en el text és per a la mansió, per als espais que la constitueixen. De fet, els personatges esmentats en formen part i hi tenen un lligam molt íntim. Fins i tot els personatges externs a l’edifici, com el professor Maurici Vidal o el veí artista Rafael Isern, mostren un interès especial vers aquests murs.

Hi ha un fragment que defineix amb precisió la figura d’Adriana i l'esperit de la novel·la. «Adriana pensà que no desitjava una altra cosa que els llibres, el silenci i alguna companyia ocasional amb qui compartir els moments interessants o especials que la vida, a vegades, oferia. Era poca cosa, però molt sovint impossible d’aconseguir, n’estava ben segura.»



Deia a l’inici que hi ha en el text moltes referències artístiques: referències al cinema (Wender, Bela Lugosi, Woody Allen, La legió del homes sense ànima...), a la pintura i als gravats (Gainsborough, Tamara de Lampick o Piranesi), o a la música (Brasens), i, per descomptat, a la literatura, tant a la gòtica (El golem, Després del cos, Les invasions letals) com a la general (Ramsay, Aretino, Andersen, Mallarmé, Baudelaire o Rilke). Així, diu, per exemple: «Recordà la llum groga, suau, i a sota Laura, il·luminada com un retrat de Gainsborough.» (p. 12)

                           (Dalt, retrat de Gainsborough. Ací, gravat de Piranesi.)

Parlem, doncs, d’una novel·la tranquil·la, agradable, per a assaborir-la a glops acompanyada d’un te en una vesprada de la tardor, una història que tafaneja entre prestatgeries de llibres gòtics oblidats i que acaba impregnant-se profundament d’aquesta atmosfera gòtica, un dels elements fonamentals del text. Cal recordar també, com a anècdota, que guanyà el Premi Sant Joan 1990.

Finalment, una altra frase que em va colpir: «Ara lamentava no saber-ne més coses, però abans el tema no li havia interessat, i quan Adriana va arribar a la casa, Laura es moria. Sempre, qui es queda, té la recança de no haver atès prou, d’ignorar el món interior del que marxa.»

Tinc ara a la prestatgeria esperant-me Sense malícia, també de Xirinacs, mentre acabe la lectura actual —Camilla Lackberg, Els crits del passat— i, de vegades, el mire amb impaciència perquè la Lackberg és una altra cosa.




(The Two Girlfriends, 1930, de Tamara de Lampick.)