La sega

Domínguez, Martí. La sega. Proa, Barcelona, 2015.

Sovint tenim expectatives massa altes respecte a una novel·la de la qual hem llegit bones referències. La sega, a més més, ha guanyat tota classe de premis: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-sega-de-marti-dominguez-guanya-el-premi-de-la-critica-dels-escriptors-valencians/ Sovint acaben decebent-nos obres així, però amb el relat de Marí Domínguez ocorre el contrari, fa miques les nostres expectatives. Es tracta d’un llibre sòlid, una novel·la redona en estructura, estil, argument i personatges.

L’obra és la crònica del període immediatament posterior a la fi de la Segona Guerra Mundial als masos de muntanya del nord del País Valencià. El maquis havia penetrat a Espanya per la vall d’Aran per reconquistar terreny i constituir un govern republicà a la vall, però a poc a poc va anar descobrint amb desencant que els masovers ja no volien saber res d’ideologies: la Guerra Civil havia acabat feia 6 anys i ara sols volien viure en pau i no els importava fer els ulls grossos davant els abusos inhumans dels franquistes.

Els guàrdies civils, per contra, venien a fer carrera, a caçar guerrillers i així pujar en l’escalafó. Un d’aquests guàrdies és Mata, un capità de cognom poc atzarós. Mata és un professional del mal al servei de la barbàrie del nou règim; no coneix els escrúpols, no li importa torturar o matar per obtenir els seus objectius. Es declara anticomunista i considera la cultura com a sospitosa. 

El relat és una lliçó profunda d’història de les atrocitats dels règims amb poder absolut, una història que molts desconeixen i altres han volgut fer-nos oblidar. Així, diu el narrador en el curs del relat: «En la guerra retrocedim als nostres orígens, a la bèstia que portem dins, i contra ella de res serveix la cultura!» (p. 280).

Si vols llegir la ressenya completa:  http://blogdelcal.blogspot.com.es/