El coronel i García Márquez

La setmana passada, el dijous 17 d'abril, va morir García Márquez. Escric aquest post perquè és una data que no vull oblidar. Crec que hi ha una generació sencera de lectors que li devem molt.

Quan tenia 12 anys, el professor de literatura —espanyola, ja que no ens ensenyaven una altra en aquell moment— ens va lliurar una llista de lectures possibles per al curs. Era una relació llarga, amb almenys 20 títols. Encara recorde alguns dels que vaig llegir: Las ratas, de Delibes; Réquiem por un campesino español, de Sender; La barca sin pescador, de Casona o Los cachorros, de Vargas Llosa.

També hi havia El coronel no tiene quien le escriba, de l'autor colombià. Per casualitat, aquesta va ser la primera que vaig comprar. És una novel·la curta. Gabo la considerava la seua creació més perfecta perquè deia que l'havia reescrita nou vegades. Es va basar en la figura del seu avi, Nicolás Márquez, coronel en la Guerra dels Mil Dies, per crear-ne el protagonista. El text ens parla la soledat del personatge mentre espera una pensió del govern que no arriba, i ens parla d'injustícia i de desesperança, temàtiques complexes per a un xiquet. 

Un dia vingué a veure'ns una tia que havia estudiat una mica i em va observar llegint aquest títol. Fullejà el llibre i també Los cachorros i m'advertí que ni l'un ni l'altre els veia adequats per a la meua edat. Li vaig respondre, divertit per la seua intromissió literària, que eren recomanacions del mestre i que no podia fer-ne res. Probablement ella tenia raó i, no sols aquests, sinó tots els altres eren totalment inadequats, com he sentit al cap dels anys quan els he rellegits. Però el cas és que El coronel em va agradar, tot i que que no vaig comprendre moltes coses. Com que l'autor m'havia encuriosit, vaig comprar-me un altre llibre del nobel que no era en la llista: Cuando era feliz e indocumentado, de l'editorial Plaza y Janés, com l'anterior, que deu estar a hores d'ara descatalogadíssim. Es tractava d'una sèrie de reportatges periodístics extensos i molt literaris. Un llibre interessant també, tot i que imprès en un paper molt dolent.

Tres anys després, vaig llegir en el manual de literatura de batxiller que Cien años de soledad era una obra transcendental en la literatura llatinoamericana del segle XX i la vaig llegir en unes vacances de Pasqua com aquestes. Tenia 15 anys i em va fascinar aquesta manera d'escriure tan exuberant i tan distinta de tots. Deia García Márquez en El olor de la guayaba sobre el seu estil, que el va influir molt la gran quantitat de poesia espanyola del segle d'or que va llegir per plaer i per matar el temps durant la seua adolescència d'intern al Liceo Nacional de Zipaquirá. Justament el mateix que recomana Jaume Cabré, a través del protagonista de Jo confesso: cal llegir poesia per arribar a escriure una bona prosa.

Després de Cien años, vaig llegir la resta de l'obra del colombià com en una pulsió —com tothom, crec— : La hojarasca, La mala hora, El otoño del patriarca, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera, Diatriba de amor contra un hombre sentado, Doce cuentos peregrinos, Vivir para contarla o Memoria de mis putas tristes.

Han passat els anys i he rellegit molts d'aquests títols; El coronel, almenys tres vegades, i he trobat obres diferents en cada relectura, amb detalls que no hi havia descobert abans, i sempre em pregunte què devia comprendre jo, amb 12 anys, de la solitud d'aquell home.

La veritat és que avui sols puc donar les gràcies al meu professor de vuitè d'EGB per proposar lectures tan poc convenients, i, sobretot, a García Márquez per deixar-hi la pell escrivint per tal de lliurar-nos una obra tan enorme, tan variada i tan valuosa.