El coronel i García Márquez
La setmana passada, el dijous 17 d'abril, va morir García Márquez. Escric aquest post perquè és una data que no vull oblidar. Crec que hi ha una generació sencera de lectors que li devem molt. Quan tenia 12 anys, el professor de literatura — espanyola, ja que no ens ensenyaven una altra en aquell moment — ens va lliurar una llista de lectures possibles per al curs. Era una relació llarga, amb almenys 20 títols. Encara recorde alguns dels que vaig llegir: Las ratas , de Delibes; Réquiem por un campesino español , de Sender; La barca sin pescador , de Casona o Los cachorros , de Vargas Llosa. També hi havia El coronel no tiene quien le escriba , de l'autor colombià. Per casualitat, aquesta va ser la primera que vaig comprar. És una novel·la curta. Gabo la considerava la seua creació més perfecta perquè deia que l'havia reescrita nou vegades. Es va basar en la figura del seu avi, Nicolás Márquez, coronel en la Guerra dels Mil Dies, per crear-ne el protagonista. El